CRÒNICA

Una devoció intermitent

Quatre quarts i vuit campanades deien que era l’hora de començar. Però una plaça del Mercadal plena de gent agrupada per confraries restava enfeinada ultimant detalls. Arregladors col·locant als components a les fileres, músics col·locant partitures, mares repentinant els nens. “Però segur que em donaran la bossa de xuxes al final, no?”- va preguntar aquella criatura mentre es rascava desesperadament el coll irritat per les puntes blanques de la vesta i amb cara de desgana -.

El bullici de gent arribava fins la Prioral de Sant Pere, on un preocupat Capità Manaies donava les últimes instruccions als seus armats. “Ja ho eren el meu avi i el meu pare, i aquell d’allí -em va assenyalar amb el dit- és el meu fill” em va respondre quan li vaig preguntar perquè era armat. Vaig mirar cap on em va assenyalar l’home. Era un noi d’uns vint i pocs, cabells castanys i de pell blanca on hi ressaltaven uns ulls verds que, delataven les seqüeles d’una llarga nit moguda. La sorpresa però em ve quan el noi i els seus dos amics, també armats, m’expliquen que per festes, les que organitzen els més grans en els assajos, on pel que es veu, el vinet no hi falta de bon matí.

Una forta olor a ciri em va fer girar. Les primeres confraries a sortir ja havien encès les atxes. El xivarri es diluïa. Els armats es van col·locar ràpidament a les seves posicions. Finalment, anava a començar la Processó del Sant Enterrament. M’adono que allí començo a fer nosa i corro cap a la vorera, on l’asfalt havia desaparegut sota la multitud. Aconsegueixo fer-me un lloc i continuo observant.

Un toc de trompeta va marcar l’inici. Es fa un silenci sepulcral que, com era d’esperar, poca estona es va mantenir. Els armats van començar a desfilar i al seu darrere, els més petits de la Confraria de la Puríssima Sang. Era curiós, mentre les nenes caminaven concentrades en no perdre el pas i en vigilar que no s’apagués la flama, els nens es dedicaven cada cop que es parava la processó, a trepitjar la cua de la vesta del nen del davant.
Les confraries anaven passant pel meu davant. Però a mesura que la processó avançava, els passos quedaven cada vegada més trencats, fent-se l’espera més pesada. La solemnitat que evocaven les imatges es perdia entre els buits. L’única continuïtat era la del so tambors, que et retronava dins el cap, recordant-te que estaves enmig d’una processó.

Entre dos dels passos, vaig observar a la gent de la vorera del davant. Dues dones amb molta devoció conversaven sobre la senyora que es trobava una mica més a la seva dreta. Pel que semblava, no acabaven d’estar del tot d’acord amb la mida de la faldilla. Pel contrari, un dels marits mostrava una total acceptació amb una mirada força fixada. L’altre home, que es trobava més enrere, s’evadia entre el fum de la cigarreta que xuclava amb molt plaer.

Un rèquiem un tant desafinat em va fer tornar a la processó. Eren les veus del Cor Mestral de la ciutat. Amb vesta negra, detalls vermells, un rosari i un mocador blanc penjant de la cintura, una quinzena de nens s’anaven apropant. Em vaig preguntar si aquella marca morada que portava al coll un dels cantors també tindria algun significat eclesiàstic, com la resta de la vestimenta.

Al girar-me, vaig veure la imatge del Crist penjat a la Creu. De sobte, una veu va començar a xiuxiuejar al meu costat. Al mirar, em quedo atònita al veure que una senyora d’avançada edat i amb expressió de dolor, comença a recitar el Pare Nostre com si d’això li depengués la vida, mentre que amb les mans anava passant el rosari. El Sant Crist avançava de forma dubtosa. El crister, amb la cara vermella de l’esforç d’aixecar aquella creu de ferro, caminava mig vacil·lant i tremolós, de la pèrdua de força. Els ajudants intentaven compensar la força del vent que dificultava encara més el trasllat.

Ja havien passat dues hores bones des de que la processó s’havia posat en marxa. Realment s’havien notat. Totalment d’acord amb la dona del meu darrere, pensava que si la processó no anés tan tallada, podria reduir-se mitja hora, que seria d’agrair.Llavors, es va fer un silenci absolut. La gent va deixar estar les converses que tenien a mitges, tot acotxant el cap. Fins i tot, les dues dones d’aquells matrimonis, van deixar el safareig que encara seguia cap a la senyora de més a la dreta, per fer una petita reverència a la vegada que feien el senyal de la Santa Creu. Arribava la imatge del sant Enterrament i una sobtada devoció va impregnar el carrer.